A primera vista aquest duatló pot semblar que no presenta gran dificultat: un primer tram corrent de 5km (2 voltes), un segon tram de bici de 17km, i un últim tram de 2,5km corrent. El problema és que si portes més de 3 mesos sense tocar l'asfalt i la bici és un element més de decoració del garatge, segurament acabaràs patint com de costum. I així va ser.
Minuts abans de la sortida ja tenia clar per on vindrien les fletxes: la calor. Com va passar fa 2 anys, els astres es confabulen per tal de fer arribar la tant estimada calor aquell dissabte a la tarda i concentrada en la franja que va de les 4 a les 5. Vaig intentar hidratar-me bé, bebent fins a 5 cops en la mitja hora prèvia però de molt poc va servir. 5 minuts abans de la sortida hem dirigeixo a l'ortopèdic arc de sortida que formava una curva de 90º i hem sorprenc gratament al adonar-me que està sonant "Thunderstuck" de AC/DC. Res millor que un bon "riff" per enxufar-te, sortir a tota hòstia i punxar als 200m.
Per sort, a la sortida es fa un embut i afluixo per pebrots. Sortim de l'escola on hi havia els boxes i el grup es comença a estirar. Avanço posicions molt fàcilment i tinc la sensació de que la gent s'està reservant: mai vist en una cursa popular. Recordo mirar el crono quan portavem 5 minuts corrent i ja tenir una sensació de set brutal. El tram de cursa, un dels més dolents que he fet mai. Perquè us feu una idea: un quilòmetre de baixada i un quilòmetre de pujada per el mateix lloc, creuan-te amb tots els corredors, amb gir de 180º inclòs. Ni les tortures xines. Tot i així, vaig guanyant diverses posicions i em sento bé. Aquest primer sector surt a un ritme de 3:46 min/km.
Primera transició: nefasta. Al no dedicar-me als duatlons (un a l'any) no tinc gens per mà el canvi de sabates, casc...i perdo bastantes posicions. Els altres corredors duen les sabates als pedals o d'altres gadgets que els permeten perdre el mínim de temps.
I aquí comença el que jo esperava de veritat. La bici. Un tram de 17km d'anada i tornada a Artés que sembla totalment plà però que a cop de pedal es veu d'una altra manera. Sortida ràpida i en baixada cap a Torruella on avanço un parell de posicions. Deixant la rotonda de Torruella me n'adono de que estic sol i el grupet de davant es troba massa lluny per poder-hi arribar, així que afluixo i em deixo atrapar pel grup que vé pel darrera. M'hi enganxo però de seguida veig que duen un ritme massa ràpid per mi. Per sort no sóc l'únic que no pot seguir el ritme i ens despengem 3 corredors. Per fi sembla que he trobat un grup on em trobo còmode. Aquí és on començo a disfrutar de veritat ja que en poques ocasions he pogut rodar en grup i en competició. Comprobo perfectament com quan vas al davant tibes de veritat i els quàriceps bombegen fort i quan estas al darrera pràcticament no pedales! El grup funciona, els 3 corredors donem relleus i mica en mica anem atrapant corredors que es van afegint al grup. M'encanta la sensació de col·laborar amb els altres corredors sense la necessitat de parlar-ho. Ja en direcció a Sant Fruitós, deixant Torruella, el grup es comença a desfer i quedo tallat al darrera. M'aixeco sobre la bici per poder contactar amb el grup de davant però sé que ho acabré pagant en l'últim tram de cursa i decideixo afluixar i mantenir-me en aquest grup. La pujada fins a Sant Fruitós no és dura però si que és molt sostinguda, i al final acabo patint més del compte. La velocitat mitja em surt a 32km/h.
Segona transició, un altre cop nefasta. Primer em passo del calaix i tinc que retrocedir. Després problemes per posar-me les vambes. Suposo que acabo perdent unes 5 o 6 posicions. No és el meu esport. No hi ha més.
Segon tram de cursa que començo prou bé, em sento amb forces. Just sortint de l'escola, però, tinc un primer avís de rampa al bessó dret. Al cap de 200m aquest avís es transforma en una rampa de les de veritat i toca parar, caminar, i estirar una mica. He acabat pagant l'esforç a la bici.
Sento molta impotència perquè sé que són 2,5km de res però més impossible córrer. A la baixada em deixo anar i mica en mica començo a córrer però la molèstia al bessó no desapareix. A un ritme que a mi em sembla lentíssim arribo a meta en un temps de 55 minuts i 57 segons, 4 minuts millor respecte fa 2 anys. Aquest últim tram em surt a un més que sospitós 4:17 min/km. (jo hauria dit més de 5min/km)
En definitiva molt content tant pel resultat com per les sensacions i tot en general.
Crec que tant el duatló com el triatló són esports molt complerts però degut a la popularitat que estan adquirint s'estàn separan mica en mica de la seva funció original i que és la raó de ser d'un esport: arribar al màxim de gent possible per tal de que tothom en pugui disfrutar. Tant el material (bicis, neoprens, vambes, cascs...) com les inscripcions estan arribant a preus molt abusius que fan que molta gent simplement hagi de renunciar a la pràctica d'aquest esport. Una llàstima. (i temps al temps amb les curses populars...)
Una anècdota final: per primera vegada a la vida em toca alguna cosa en el sorteig d'una cursa. Un preciós maillot retro de líder del Giro que tantes i tantes vegades va vestir Marco Pantani (òbviament, és rosa) el qual l'organització em va convidar molt amablament a recollir cridant-me per megafonía anunciant el "maillot de dona". Algú fent-me la conyeta i jo més content que unes pasques. I és que per alguns pocs, el ciclisme mola.
 |
| Moments abans de la sortida |
Primera transició: nefasta. Al no dedicar-me als duatlons (un a l'any) no tinc gens per mà el canvi de sabates, casc...i perdo bastantes posicions. Els altres corredors duen les sabates als pedals o d'altres gadgets que els permeten perdre el mínim de temps.
I aquí comença el que jo esperava de veritat. La bici. Un tram de 17km d'anada i tornada a Artés que sembla totalment plà però que a cop de pedal es veu d'una altra manera. Sortida ràpida i en baixada cap a Torruella on avanço un parell de posicions. Deixant la rotonda de Torruella me n'adono de que estic sol i el grupet de davant es troba massa lluny per poder-hi arribar, així que afluixo i em deixo atrapar pel grup que vé pel darrera. M'hi enganxo però de seguida veig que duen un ritme massa ràpid per mi. Per sort no sóc l'únic que no pot seguir el ritme i ens despengem 3 corredors. Per fi sembla que he trobat un grup on em trobo còmode. Aquí és on començo a disfrutar de veritat ja que en poques ocasions he pogut rodar en grup i en competició. Comprobo perfectament com quan vas al davant tibes de veritat i els quàriceps bombegen fort i quan estas al darrera pràcticament no pedales! El grup funciona, els 3 corredors donem relleus i mica en mica anem atrapant corredors que es van afegint al grup. M'encanta la sensació de col·laborar amb els altres corredors sense la necessitat de parlar-ho. Ja en direcció a Sant Fruitós, deixant Torruella, el grup es comença a desfer i quedo tallat al darrera. M'aixeco sobre la bici per poder contactar amb el grup de davant però sé que ho acabré pagant en l'últim tram de cursa i decideixo afluixar i mantenir-me en aquest grup. La pujada fins a Sant Fruitós no és dura però si que és molt sostinguda, i al final acabo patint més del compte. La velocitat mitja em surt a 32km/h.
.JPG) |
| Es pot ser menys fotogènic? |
 |
| "Chuparruedismo" como forma de vida |
Segon tram de cursa que començo prou bé, em sento amb forces. Just sortint de l'escola, però, tinc un primer avís de rampa al bessó dret. Al cap de 200m aquest avís es transforma en una rampa de les de veritat i toca parar, caminar, i estirar una mica. He acabat pagant l'esforç a la bici.
Sento molta impotència perquè sé que són 2,5km de res però més impossible córrer. A la baixada em deixo anar i mica en mica començo a córrer però la molèstia al bessó no desapareix. A un ritme que a mi em sembla lentíssim arribo a meta en un temps de 55 minuts i 57 segons, 4 minuts millor respecte fa 2 anys. Aquest últim tram em surt a un més que sospitós 4:17 min/km. (jo hauria dit més de 5min/km)
En definitiva molt content tant pel resultat com per les sensacions i tot en general.
Crec que tant el duatló com el triatló són esports molt complerts però degut a la popularitat que estan adquirint s'estàn separan mica en mica de la seva funció original i que és la raó de ser d'un esport: arribar al màxim de gent possible per tal de que tothom en pugui disfrutar. Tant el material (bicis, neoprens, vambes, cascs...) com les inscripcions estan arribant a preus molt abusius que fan que molta gent simplement hagi de renunciar a la pràctica d'aquest esport. Una llàstima. (i temps al temps amb les curses populars...)
Una anècdota final: per primera vegada a la vida em toca alguna cosa en el sorteig d'una cursa. Un preciós maillot retro de líder del Giro que tantes i tantes vegades va vestir Marco Pantani (òbviament, és rosa) el qual l'organització em va convidar molt amablament a recollir cridant-me per megafonía anunciant el "maillot de dona". Algú fent-me la conyeta i jo més content que unes pasques. I és que per alguns pocs, el ciclisme mola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario