Salta Marrades de Santa Maria d'Oló

Després d'uns quants anys dedicats a treure el fetge per diferents punts de la nostra geografia (crec que en són 4...) finalment m'he decidit a obrir un blog dedicat a això, a córrer.

Crec que ja era  l'últim que em faltava. Si corres però no tens blog, no ets un "runner" (puto anglicisme). No es cap tonteria ja que això ja vé de fa molts anys. És més, s'han trobat escriptures en pedra del mateix Filípedes, el primer corredor de la història d'una marató allà pel 500 a.C. on hi plasma la seva experiència.  Així doncs, serem coherents amb la història.

Pels qui no hem coneixeu...us foteu. No explicaré les curses que he fet, les que no he fet i on he cardat la pena. Vull que aquest blog hem serveixi per analitzar les curses (què faig bé i qué faig malament), practicar el noble art de l'escriptura i ja que vé de pas, fer treballar una mica el cap i la imaginació que sembla ser que últimament n'anem tots molt faltats.

De la mateixa manera com passa quan surts a córrer, començarem mica en mica. Aquesta primera crònica anirà dedicada a una cursa molt senzilla (són les que més m'agraden) que tot just cel·lebrava la seva primera edició: La saltamarrades de Santa Maria d'Oló (12,2km i +450). Abans que res, molts (molts, com si tingués 3.000 lectors...) us preguntareu què collons són "marrades". Jo també m'ho vaig preguntar i ho vaig buscar: són els caminets o dreceres que obren les cabres. Doncs això.

La cursa començava a les 10h del matí i sorprenentment ens plantem a Oló a les 9.15h. Perfecte ja que com a bon Diesel que sóc necessito un bon escalfament. Amb l'amic Arnau (aquell que treballa al Cube) desfem un troç del recorregut per coneixe'l un xic i fer-nos una idea del que ens trobarem i realitzem també els primers 300m els quals consten de dues pujades amb pendents superiors al 25% i ens queda clar que allà s'ha de reservar ja que s'hi pot petar molt fàcilment. 10 minuts abans ens dirigim al "corral" de sortida i a les 10h en punt desbandada general.

Com sempre, surto malament. Intentant situar-me bé, seguint a l'Arnau per poder correr junts...ritme massa ràpid per a un dièsel. Arribem a la primera pujada i aquí ja es fan les primeres diferències. De moment em mantinc amb l'Arnau i tenim uns 10 corredors per davant. Un cop acabades les primeres pujades toca un troç planer i amb baixada on me n'adono que no vaig prou bé i no em sento ràpid. Per acabar d'arrodonir-ho caiguda en una corba molt tancada i amb grava. Xapa i pintura. Tot i això, passem el km2 en menys de 9 minuts, a u ritme inferior a 4,30. Arribem al primer corriol i em trobo els quàdriceps com dos rocs, fruit de la sortida tant ràpida. Corriol de baixada i mica en mica vaig recuperant les sensacions. Altre cop plà i baixada, i torno a anar malament. M'adelanten corredors i entre ells la Nuria Picas ( la dels Cavalls del Vent, entre moltes altres). Simplement espectacular. Té un córrer molt elegant i constant. De seguida em deixa enrere. Prop del km 5 ens plantem sota una línia elèctrica on toca pujar. Uns 300m terrorífics on a la forta pendent cal sumar-hi el fang. Molt dur. 

Final de la línia elèctrica

Un cop a dalt, altre cop toca plà i baixada. Aquí però, com a bon diesel, ja hem començo a trobar millor i hem deixo anar i aconsegueixo recuperar un parell de posicions. Altre cop forta pujada, aquest cop per pista. Començo corrent però al final, com tots els que passàvem per allà en aquell moment, caminar, mans als genolls, i amunt. Un cop a dalt, baixada espectacular, molt tècnica i amb molta pendent. Aquí me n'adono de que ja fa estona que estic fent la goma amb un altre corredor i com diu "la guia del bon corredor dominguero" i sense tenir ni que mirar-nos, s'inicia "el pique". A les pujades tiba ell i jo em limito a xupar-li roda, a les baixades li guanyo uns metres, però al plà em recupera...gràcies a això la cursa em passa volant. Ens plantem al km 10 i el tinc enganxat al cul. Comencem el corriol final (després comprobaré que ni molt menys ho era) i decideixo apretar per deixar-lo enrere. Aconsegueixo deixar-lo i mica en mica guanyo distància però un altre cop vé baixada i em torna a atrapar. Sé que és un pique de merda, però aquestes tonteries són la salsa d'aquest esport. Un altre corriol, i sento gent animant al final. Torno a apretar i com es diu en l'argot ciclista "aquest cop l'escapada és bona". En dona fè la següent foto:

Acabant l'últim corriol

D'aquí fins al final puc controlar còmodament l'avantatge i finalment em planto a la meta amb 1h06m. Un temps bo, però que amb una mica més de seny al principi i evitant la caiguda s'hauria pogut rebaixar un parell de minuts...19ena posició. L'Arnau per la seva banda, 1h03m i 9ena posició. No hi ha manera d'atrapar aquest nano. Que no es flipi però, que algun dia el pique el tindré amb ell i m'ensumarà els calsutets.

Sobre la cursa: totalment recomanable. Pocs corredors, tracte molt proper amb gent que disfruta servin-te. En curses com aquestes te n'adones que no es troben a faltar per res les massificades curses dels voltants de Barcelona on el del costat, si pot, et passarà per sobre.
Perfil molt trenca-cames que et fa suar de valent i això és el que busquem en aquest tipus de carreres. No tens ni 5 minuts de descans i tant estas pujant a 180ppm com estas baixant per un corriol enfangat i super tècnic. Molt recomanable

Com a anècdota, la meva visita a l'ambulància. La caiguda, les herbes i la pell de merda que tinc van fer que arribés a Oló amb la cama feta un mapa i que necessites d'els efectes miraculosos del Betadine.

Ara que ho veig, dunidó quina xapa tu! Prepareu-vos per la pròxima que si tot va bé, serà la Marató de la Vall del Congost.