Mitja marató de muntanya de Mura: corrent a casa

Quan va sonar el despertador a les 7:00h del matí els llençols pesaven molt, més del normal. Els dies de cursa normalment sempre faig un vot del llit o inclús ja estic despert abans de que el despertador soni. Segurament les sensacions de la cursa del diumenge passat encara pesaven i això em feia dubtar de quin seria el meu estat d'ànim, si ja estaria recuperat. Això va fer que no m'apuntés per si finalment decidia no córrer...no les tenia totes. El problema és que es tractava d'una cursa a Mura (21,1km i 850m de desnivell) i quan t'organitzen una cursa tant a prop de casa, que transcórre pels camins per on normalment entrenes, i que saps que dificilment superarà els 100 inscrits, no t'hi pots negar...Així que ens plantem a Mura a les 8:15h, inscripció presencial, recollida de dorsal, breu escalfament i cap a la línia de sortida. Tothom sense presses, sense aglomeracions...la petita plaça de Mura no es fa petita (90 corredors). Aquests són els detalls que m'agraden d'aquestes curses.

La plaça a primera hora del matí. No, no hi ha mercat

Sortida i primers 500m pel casc urbà del poble. Res de començar a escalfar per a les primeres pujades: Mura no té ni un carrer amb menys d'un 10% de pendent! Així que en els primers metres ja anem tots passats de voltes i encara no hem sortit del poble. Es fa al capdavant un grup de 5-6 corredors i jo em trobo en el segon grup amb 4 corredors més. Entrem al bosc i comencem a pujar fort. De moment mantenim les diferencies amb el grup de davant.

"Poursuviants"

La primera pujada acaba al Pal de Mura. Aquí ja he deixat enrere el meu grup i em trobo amb el grup de davant. Recordant el perfil, sé que els pròxims 6km són "plà i baixada" fins a Talamanca, molt ràpids, i que si no m'enganxo amb els de davant potser ja no els torno a ensumar. Comencem a baixar i el primer corredor tiba de valent. El camí no és molt tècnic i en algun tram correm per sota de 4min/km. Arribada a Talamanca i segon avituallament (el primer ens el vem tenir que saltar perquè quan vem passar encara no estava preparat...) Com sempre, perdo una mica de temps i tinc que fer un sobreesforç per tornar a enganxar-me. Baixada forta fins al riu i comencem una altra pujada dura. Aquí un corredor trenca el grup i aconsegueix uns metres. Intentem "sortir a roda" i el grup es desfà. Arribem a un tram de la cursa que em conec molt bé i sé que els següents 4km són practicament plans i amb baixada. Velocitat de creuer i anar fent. Vaig quart, corrent amb el tercer, i amb el primer i el segon a uns 100m. Com que no se m'escapen no augmento el ritme i anem mantenint les diferències. Passen els km i ens aproximem al dur corriol que ens durà directament a Rocafort. Al principi de la pujada el grup s'ha tornat a ajuntar i m'he col·locat en primera posició. Començo a pujar pel corriol, molt tècnic i sense caminar en cap moment per tal d'intentar començar a deixar algun corredor. I així és. Arribant al poble ja només som 4 corredors.

Corriol de pujada a Rocafort

L'avituallament, com sempre, nefast. Arribo primer i surto quart. Sortint de Rocafort la pujada no ha acabat i seguim guanyant metres, ara mitjançant una pista forestal que s'em fa pesadíssima. Encara veig el primer, i el segon a pocs metres. Començo a deixar el tercer. Queden 7km i ja no tornaré a avançar ni em veuré avançat per ningú. Aquest últims quilòmetres els corro completament sol i transcorren per uns corriols molt divertits. Estic disfrutant moltíssim. Recordo la cursa del cap de setmana passat en la que no em va sortir res. en aquesta en canvi, les sensacions són molt bones. Llàstima que no poguem córrer sense el cap!! Un espectador m'informa de que queda un km i un corriol de baixada molt tècnic, com els que a mi m'agraden. El colofó final a una gran cursa. Em deixo anar i baixo molt ràpid. Això em permet retallar distàncies amb el segon i ja arribant al poble el tinc a uns 10 segons, que no tindré temps de retallar.

Al final, 3era posició. Per primera vegada trepitjo un podi i tot i que no sigui la Zegama la sensació és espectacular. Realment em va fer molt il·lusió i més fer-ho en un poble com Mura.

El podi final

Pel que fa a l'organització, al tractar-se de Mura ja sabiem el que ens trobariem però això no treu que sigui millorable. No demanem cronometratge amb xip ni premis en metàl·lic però detalls com la senyalització (ens vem perdre 4 vegades) s'han de cuidar molt més. Tot i això tinc molt clar que repetiré!

Marató de muntanya de l'ANBASO: "crónica de un abandono anunciado"

Com deixa entreveure el títol d'aquesta entrada, la última cursa que vaig disputar es va cobrar un nou abandonament, el meu segon abandonament, per ser més exactes. Sense que volguem donar excessiva importància a la nostra carrera pseudo-professional, un abandonament sempre serà recordat com "aquell dia" en el que vem veure enfonsat el nostre "ego", marcat en vermell en el nostre historial de curses. No m'agraden gens els tòpics però en aquest cas, tinc que fer de Pitxi Alonso i  utilitzar l'equivalent runner de: "els gols són la salsa del futbol", que no és cap altre que: "és en les derrotes on realment se n'aprèn". Així doncs, en deixaré constància en aquest blog ja que estic segur de que en més d'una ocasió m'anirà bé tibar d'hemeroteca.

El meu primer abandonament es va produïr encara no fa un any en la Cavalls del Vent. No cal explicar quines van ser les condicions en les que es van disputar la prova que malauradament tothom recordarà per molt de temps. Es va sobrepassar el límit de la "èpica" per apropar-nos molt perillosament a limits que mai s'haurien de superar i menys en proves esportives i de caràcter popular. Aquell dia vaig abandonar al km.45 d'una prova de 84km, amb un temps molt bo (8h). El problema era simplement que tenia les cames entumides, tenia dificultats per parlar i ben just em vaig poguer descordar l'impermable. Més que una sàvia decisió va ser una decisió obligatòria. En aquest cas, la única conclusió que en trec és que amb un impermeable de 300€ i roba per canviar-me el resultat hauria pogut ser diferent. 

El debat obert arran d'aquesta cursa va ser molt extens i va donar lloc a una gran quantitat d'opinions que encara a dia d'avui porten cua. Sota el meu punt de vista, resumint molt ràpid, crec que part de la responsabilitat és de la direcció de la cursa però el corredor ha de saber on es fica, té que conèixer la muntanya i ha de saber quan pot continuar o quan té que abandonar. És cert que en els llocs conflictius (els punts de més alçada i dificultat per evacuar) no hauria anat malament algun avituallament/hospital de campanya més i que la informació sobre la previsió meteorològica que vem rebre els corredors va ser més aviat poca i incorrecta, però la meteorologia també forma part d'aquest tipus de curses i com he dit, crec que el propi corredor és el responsable del tipus de material que porta, de la seva preparació i de les seves habilitats corrent per la muntanya.

Pel que fa al meu segon abandonament, aquest ja es deixava entreveure el dia abans de la cursa. Les circumstàncies tant físiques com mentals no eren les més indicades. Els ànims estaven pels terres per raons que no venen al cas, i després d'una nit en la que em vaig despertar a les 4.30h per no tornar a dormir a les 8h em plantava a la línia de sortida. Crec que no tinc que analitzar res de la cursa: amb les sensacions prèvies ja n'hi ha prou per preveure que la cursa no serà un camí de roses i més quan es tracta d'una marató de muntanya.

Com sempre però, les ganes em poden, el seny està de cap de setmana i per mala sort meva res m'impedeix plantar-me a Aguilar de Segarra a les 7.15h del matí. A les 8h sortida i primer pressagi de que aquell dia les coses no serien per res normals: em trobo al capdavant de la cursa. Porto un ritme relativament lent i tot i això ningú m'avança. No sé si és que els altres corredors es volen solidaritzar amb les meves sensacions nefastes però em situo primer i sembla que ningú té intenció de disputar-me el lloc. Molt extrany. Comencem el primer corriol i em vaig alternant amb 2 corredors més. Anem molt xino-xano, comentant la jugada però tot i això comencem a fer les primeres diferències amb els que ens persegueixen. Óbviament, fins al moment encara no he tingut ocasió de menjar-me l'olla i les sensacions són "bones". 

Pobre nano...no sap la que li vindrà a sobre!

Al km 5 comença una pujada molt llarga i per pista, perfecte per destrossar-me moralment. S'em fa eterna i ja em començo a despenjar. Un cop a dalt, després de més de 400m de desnivell positiu començo a trotar i intento córrer ràpid però les sensacions no són gens bones. 4km de baixada i la cosa no millora. Les cames no responen, anímicament cada cop pitjor i a cada km que passa es van sumant diferents problemes físics. El meu pròxim "míni-objectiu" és arribar a Rajadell, l'avituallament del km18, menjar bé i provar si la cosa millora. 

No va ser així. Els problemes segueixen i ara s'hi suma la calor. El sol cada vegada pica més, m'acabo els quasi 3l. d'aigua que duc a sobre i ja em començo a plantejar la possibilitat d'abandonar. Rampes, mareig i tot aquell quadre mèdic que fa acte de presència quan el cos diu que no té ganes de córrer. Arribo a l'avituallament del km.28 i informo a l'organització de que plego.

Simplement, aquest dia no m'hauria d'haber plantat a la línia de sortida. No hi ha més història. No cal buscar falta d'entrenament ni històries d'aquestes perquè crec que poc hi va influïr. Simplement les ganes de córrer van tapar la boca al seny, com ens passa moltes vegades. 

Abans de que es refredi la cosa però, intentarem treure el mal sabor de boca i aquest diumenge tocarà patir a la 1era mitja marató de muntanya de Mura: dorsals amb rotulador, cronometratge més que dubtós i patrocinadors de fabricants d'embotits que fan d'aquestes senzilles curses petites perles del calendari que cal aprofitar.

Vall de Ribes Extreme Series

Una setmana després de tastar el dur asfalt de Sant Fruitós enfilem cap a Ribes de Freser per viure un cap de setmana de competició a la muntanya. El menú era el següent: dissabte a la tarda cursa vertical (1,4km i +350, pendent mitja del 25%) i diumenge al matí mitja marató (22km i +1800). El fet que hi hagi el Diedre al mig del merder t'assegura una molt bona organització i molt ambient "muntanyero". Aquesta gent en tenen els ous pelats!

Pel que fa al dissabte, era la primera vegada que participava en una prova d'aquestes característiques, (demostrant que les maneres de fer-nos patir cada vegada són més) i l'experiència va ser molt bona. Poca cosa per explicar: Pujada desde el poble de Ribes de Freser fins a l'ermita de Sant Antoni. Sortida d'un corredor cada 30 segons i a intentar atrapar tots els que puguis. En el moment que et donen la sortida et transformes en un gos de presa que només pensa en arribar a dalt i t'oblides ràpidament d'aquella estrategia que t'havies plantejat de "reservar al principi i apretar cap al final". Als 100m ja estas per sobre de 160ppm (després d'escalfar 10 minuts i en plà) i proutes feines tens a pensar. Al tractar-se d'una prova tant explosiva, pels que som de motor "dièsel", quan comences a entrar en calor i el cos comença a funcionar et trobes amb l'arc d'arribada als morros però tot i així les sensacions va ser molt bones i això em va permetre anar avançant corredors. Al final, un temps de 16 minuts i 44 segons

       Metres finals de la cursa vertical  i vista del Taga desde l'ermita de Sant Antoni                        

El diumenge ens llevem amb molta fresqueta (1º positiu) i com sempre comencen els dubtes "paravent.SI / paravent.No", màniga llarga o màniga curta...després d'haber estat corrent a 31º el dijous d'aquesta mateixa setmana en cap moment vaig pensar en agafar roba d'hivern (burro! novato!) sort que l'amic Arnau em va deixar els seus "manguitos" que a més d'abrigar-me em van fer sentit molt coqueta durant tot el recorregut.

A les 8.30h sortida desde el centre de Ribes i fem els primers 800m per l'interior del poble per tal d'estirar el grup i no provocar taps als primers metres de corriol. Aquest cop m'obligo a afluixar (no apretar) de veritat al principi per tal de poder donar un plus a la pujada final. M'adelanten molts corredors però m'intento convèncer de que ja hi haurà temps de recuperar posicions. Comencem a pujar de veritat i la cosa s'estabilitza. Primera pujada molt dura i que serveix per escalfar, posar-nos a lloc. Després d'uns 30min pujant toca baixar de valent, durant uns 3 o 4 km que ens duen el poble de Bruguera. Malauradament va ser una visita fugaç però ni va haber prou perquè m'entressin les ganes de tornar-hi en alguna ocasió.

Deixem el poble i ràpidament tornem a pujar, aquest cop en direcció al Coll de Jou. Hem perdut alçada i ara correm per un corriol que  transcorre totalment per dins el bosc. Tret d'algun tram que pica bastant la resta és força planer i em permet recuperar forces de cara a la dura ascenció al Taga (que en aquell moment desconec totalment)  El recorregut és espectacular, ràpidament comencem a pujar i entre molts d'altres llocs impresionants pugem 

per aquesta impresionant canal:

                   

Com es pot veure la pujada és dura, però res a veure amb el que ens esperava...Al final de la canal enllacem amb un tram de baixada pel mig d'un bosc al més pur estil "el señor de los anillos" on aprofito per deixar-me anar i preparar-me per la dura ascenció al Taga.

Arribem al Coll de Jou, el qual ens deixa al peu del Taga. Desde aquí ja es veu el cim i això em permet veure com el 1er corredor està a punt de coronar. En aquell moment em sembla que em treu poca distància però es tracta d'una simple il·lusió ja que realment hi ha més de 20 minuts de diferència. La pendent és brutal. Són menys de 2km que realitzo amb més de 25 minuts i és que l'organització ens fa pujar per la cara mes vertical d'aquesta muntanya. Duríssim. Tot i aixó, com ja és habitual, amb el pas dels km em vaig escalfant i el meu rendiment augmenta. Això em premet avançar 3 posicions durant aquesta pujada. Molta gent que no va reservar va acabar petant i per sort ho vaig saber aprofitar. 

                                                                   Metres finals

Cim del Taga

El cim del Taga és una festa. Unes 50 persones s'hi han reunit  per animar als corredors, cosa que ajuda molt. Llàstima no poder parar-hi una estona perquè les vistes del Puigmal nevat són brutals. Ara sé que d'aquí al final el desnivell positiu és +0m; és a dir, quasi 5km per perdre 1.100m de desnivell. Això farà mal als quàdriceps!! Sense adonar-me'n ja estic corrent baixada avall, a un molt bon ritme. El corredor que duia al darrera s'està quedant i cada cop tinc més a prop el de davant. Em vaig animant i primer n'atrapo un, després rellisco i me la fotu, n'adelanto a un altre, i un altre...m'està sortint una baixada perfecta i estic disfrutant de valent. Adelanto fins a 4 corredors que a la pujada del Taga em treien prop de 5 minuts.Molts corredors m'havien comentat que la baixada era molt dura però a mi s'em fa realment curta. Sense adonar-me'n ja estic entrant altra vegada a Ribes de Freser. A uns 200m veig un corredor, i queda menys d'un km pel final. En condicions normals mai em plantejo lluites finals aferrissades com si es tractés d'uns 100m llisos, per millorar una miserable posició, però en aquest cas, després d'haber avançat 4 corredors a la baixada em van venir ganes d'avançar un cinquè i així va ser: vaig apretar i em vaig ficar a l'alçada del corredor que em precedia. Jo creia que la seva resposta seria la de pensar: "pobre nano"... però lluny d'això, ell també apreta i entrem a meta en un final de fotofinish total. 

Al final 2h53m. Una cursa totalment recomanable tant pel paisatge, per la seva duresa com per l'organització.

Duatló de Sant Fruitós: el ciclisme mola

Després de massa dies sense competició ja hi havien ganes de tornar-hi. Aquest cop però va ser lluny de les pedres, corriols i metres de desnivell positiu. 75% per culpa de l'embaucador per excel·lència / 25% per iniciativa pròpia hem vaig apuntar al duatló de Sant Fruitós. No ho tenia del tot clar però després d'uns quants mesos sense deixar la muntanya ha anat bé dedicar una setmana a "preparar" aquesta i prova i m'ha servit per recordar-me com m'agrada la bici de carretera. A partir d'ara segur que la tindré més present.

A primera vista aquest duatló pot semblar que no presenta gran dificultat: un primer tram corrent de 5km (2 voltes), un segon tram de bici de 17km, i un últim tram de 2,5km corrent. El problema és que si portes més de 3 mesos sense tocar l'asfalt i la bici és un element més de decoració del garatge, segurament acabaràs patint com de costum. I així va ser.

Minuts abans de la sortida ja tenia clar per on vindrien les fletxes: la calor. Com va passar fa 2 anys, els astres es confabulen per tal de fer arribar la tant estimada calor aquell dissabte a la tarda i concentrada en la franja que va de les 4 a les 5. Vaig intentar hidratar-me bé, bebent fins a 5 cops en la mitja hora prèvia però de molt poc va servir. 5 minuts abans de la sortida hem dirigeixo a l'ortopèdic arc de sortida que formava una curva de 90º i hem sorprenc gratament al adonar-me que està sonant "Thunderstuck" de AC/DC. Res millor que un bon "riff" per enxufar-te, sortir a tota hòstia i punxar als 200m.

Moments abans de la sortida

Per sort, a la sortida es fa un embut i afluixo per pebrots. Sortim de l'escola on hi havia els boxes i el grup es comença a estirar. Avanço posicions molt fàcilment i tinc la sensació de que la gent s'està reservant: mai vist en una cursa popular. Recordo mirar el crono quan portavem 5 minuts corrent i ja tenir una sensació de set brutal. El tram de cursa, un dels més dolents que he fet mai. Perquè us feu una idea: un quilòmetre de baixada i un quilòmetre de pujada per el mateix lloc, creuan-te amb tots els corredors, amb gir de 180º inclòs. Ni les tortures xines. Tot i així, vaig guanyant diverses posicions i em sento bé. Aquest primer sector surt a un ritme de 3:46 min/km.

Primera transició: nefasta. Al no dedicar-me als duatlons (un a l'any) no tinc gens per mà el canvi de sabates, casc...i perdo bastantes posicions. Els altres corredors duen les sabates als pedals o d'altres gadgets que els permeten perdre el mínim de temps.

I aquí comença el que jo esperava de veritat. La bici. Un tram de 17km d'anada i tornada a Artés que sembla totalment plà però que a cop de pedal es veu d'una altra manera. Sortida ràpida i en baixada cap a Torruella on avanço un parell de posicions. Deixant la rotonda de Torruella me n'adono de que estic sol i el grupet de davant es troba massa lluny per poder-hi arribar, així que afluixo i em deixo atrapar pel grup que vé pel darrera. M'hi enganxo però de seguida veig que duen un ritme massa ràpid per mi. Per sort no sóc l'únic que no pot seguir el ritme i ens despengem 3 corredors. Per fi sembla que he trobat un grup on em trobo còmode. Aquí és on començo a disfrutar de veritat ja que en poques ocasions he pogut rodar en grup i en competició. Comprobo perfectament com quan vas al davant tibes de veritat i els quàriceps bombegen fort i quan estas al darrera pràcticament no pedales! El grup funciona, els 3 corredors donem  relleus i mica en mica anem atrapant corredors que es van afegint al grup. M'encanta la sensació de col·laborar amb els altres corredors sense la necessitat de parlar-ho. Ja en direcció a Sant Fruitós, deixant Torruella, el grup es comença a desfer i quedo tallat al darrera. M'aixeco sobre la bici per poder contactar amb el grup de davant però sé que ho acabré pagant en l'últim tram de cursa i decideixo afluixar i mantenir-me en aquest grup. La pujada fins a Sant Fruitós no és dura però si que és molt sostinguda, i al final acabo patint més del compte. La velocitat mitja em surt a 32km/h.

Es pot ser menys fotogènic?

"Chuparruedismo" como forma de vida

Segona transició, un altre cop nefasta. Primer em passo del calaix i tinc que retrocedir. Després problemes per posar-me les vambes. Suposo que acabo perdent unes 5 o 6 posicions. No és el meu esport. No hi ha més.

Segon tram de cursa que començo prou bé, em sento amb forces. Just sortint de l'escola, però, tinc un primer avís de rampa al bessó dret. Al cap de 200m aquest avís es transforma en una rampa de les de veritat i toca parar, caminar, i estirar una mica. He acabat pagant l'esforç a la bici.
Sento molta impotència perquè sé que són 2,5km de res però més impossible córrer. A la baixada em deixo anar i mica en mica començo a córrer però la molèstia al bessó no desapareix. A un ritme que a mi em sembla lentíssim arribo a meta en un temps de 55 minuts i 57 segons, 4 minuts millor respecte fa 2 anys. Aquest últim tram em surt a un més que sospitós 4:17 min/km. (jo hauria dit més de 5min/km)

En definitiva molt content tant pel resultat com per les sensacions i tot en general.

Crec que tant el duatló com el triatló són esports molt complerts però degut a la popularitat que estan adquirint s'estàn separan mica en mica de la seva funció original i que és la raó de ser d'un esport: arribar al màxim de gent possible per tal de que tothom en pugui disfrutar. Tant el material (bicis, neoprens, vambes, cascs...) com les inscripcions estan arribant a preus molt abusius que fan que molta gent simplement hagi de renunciar a la pràctica d'aquest esport. Una llàstima. (i temps al temps amb les curses populars...)

Una anècdota final: per primera vegada a la vida em toca alguna cosa en el sorteig d'una cursa. Un preciós maillot retro de líder del Giro que tantes i tantes vegades va vestir Marco Pantani (òbviament, és rosa) el qual l'organització em va convidar molt amablament a recollir cridant-me per megafonía anunciant el "maillot de dona". Algú fent-me la conyeta i jo més content que unes pasques. I és que per alguns pocs, el ciclisme mola.

Recomanacions

Això d'escriure m'està agradant i donat que només tenim curses els caps de setmana (temps al temps) per força hauré de fer entrades que no siguin forçosament cròniques de curses. Ho sento.

Allò que inicialment tenia que ser un espai on vomitar tot allò que em passa a les curses està evolucionant mica en mica. Com es pot comprobar en l'anterior entrada, deixo anar un sermó bastant deplorable sobre si ens hem de matxacar els muscles o no abans de començar a córrer. Tot desde la més profunda desconeixença científica i basant-me en webs gens contrastades. Molt poc, però alguna cosa si que tinc d'espanyol...Doncs sentint-ho molt per aquells que els agrada llegir com pateix la gent corrent, segona entrada consecutiva o no explicaré el gran patiment gratuït (excepte per la inscripció) que és córrer.

En aquesta entrada m'agradaria recomanar dos blogs relacionats amb el running. No! no tanqueu la finestreta encara! no es tracta de blogs amb entrenaments, dietes de la màniga  o articles amb títols com "bajar de 3h en maratón en 2 semanas de entrenamiento". Els dos blogs que vull compartir són blogs diferents, on es tracta el running desde la vessant purament popular però narrats de forma molt entretinguda i que permeten entendre una mica més què és allò que duu a tanta gent a sortir al carrer a gastar "vambes".

El primer dels blogs és "El Blog Maldito". Aquest blog destaca per les seves recomanacions, sempre desde el més estricte coneixament adquirit personalment i aquest és un dels seus punts forts. Tenim a l'abast un mar de blogs i webs que ens poden "ajudar" però en molts d'ells o hi ha interessos a darrera o són una merda. Aquí tot s'ens explica desde la pròpia experiència d'un corredor com podries ser tu o qualsevol corredor popular. Bàsicament hi podrem trobar dos tipus de recomanacions/anàlisis:

-Per una banda, anàlisis i crítiques de les curses del nostre calendari. El redactor del blog analitza totes i cada una de les curses que corre, remarcant els seus punts forts i les seves cagades, sempre desde la òptica del corredor que es lleva el diumenge al matí per anar a passar una bona estona. Així doncs, podem trobar desde crítiques punyents sobre la cursa del Corte Inglés fins a cròniques del patiment que suposa superar una Punk Trail.  Us pot ajudar molt a l'hora d'escollir una cursa o "deixar-la córrer" .

-Mil i un temes al voltant de la marató: ara que sembla que fer una marató està a l'abast de tothom és molt recomanable passar per aquest blog abans d'iniciar l'aventura. I més si aquesta primera marató serà la de Barcelona. Trobarem anàlisis, descripcions, recomanacions...de cada un dels trams de la marató de Barcelona que ens ajudaràn a fer-nos una idea mental del que ens trobarem el dia "D". És de gran ajuda. A part també podrem trobar recomanacions sobre el què s'ha de fer i el què no s'ha de fer els dies abans, minuts abans, després de la marató etc...En definitiva, un conjunt de recomanacions de les que tenen valor real: les de la gent que ho ha viscut en la seva pròpia carn.

El segon blog és "Sosaku Runner". Es tracta d'un blog que he descobert recentment però que m'ha enganxat desde el primer moment. En ell, un altre corredor popular ens explica les seves vivències diàries, totes girant sempre al voltant del món del running. Entrenaments, cròniques disfressades, comentaris sobre notícies interessants...i tot utilitzant una narrativa més que correcte i una lleugera ironia que es fa molt divertida de llegir. Us pot ajudar a acabar de decidir-vos a donar el salt i començar a córrer. Molt recomanable.

Així doncs, si t'agrada córrer i ets dels tralla amb Regió 7 i busca llegir diàriament alguna cosa amb cara i ulls no dubteu en seguir aquests dos blogs!

Estirar o no estirar?

Els estiraments abans de córrer queden molt bé en curses massificades, on pots mostrar tots els teus atributs i la teva elasticitat per fer volar la imaginació dels corredors/es més catxondos que mentalment et treuran la poca roba que ja portes de per si, però només et servirà per això. Com a molt també et podrà servir per disminuïr el teu rendiment i perdre valuosos segons de cara a superar la teva MMP però per poca cosa més.

Cada cop són més els "pufessionals" del tema que afirmen que els estiraments pre-cursa o pre-entrenament no aporten res de positiu, sinó el contrari, ja que disminueixen el rendiment que ens pot proporcionar el muscle. Oju! estic parlant només de córrer!

Si estires abans de córrer, pots acabar així de malament

Suposo que com a tothom (o com a la gran majoria) al principi em va costar empassar-me que no eren necessaris els estiraments inicials. I és que com molts altres futbolistes fracassats (sort que vem fracassar) després d'anys i anys de patir diversos rentats de cervell per part de diversos entrenadors de futbol els quals si no estiraves eren capaços de castrar-te i fer-te caure de l'onze inicial de per vida, costa . Una mostra més de que allò que s'ens ha dit tota la vida desde petits no té perquè ser cert, correcte o té que existir. Com per exemple: el nen Jesús, les dues hores que havies de deixar per banyar-te després de dinar (totalment falç), aquest video de Mourinho...entre moltes altres coses.

Per els més incrèduls aquí us deixo un enllaç on s'explica d'una forma clara i entenedora (streching for dummies, dit d'una altra manera) que ajudarà a començar el canvi de mentalitat. Es tracta d'un text del Marc Roig, fisioterapeuta (si no m'equivoco) i un dels pocs maratonians amb cara i ulls que tenim actualment a Catalunya (desbancat últimament per el Just Sociats...)

Estás seguro de que és necesario estirar?

Com veieu aquí només es parla de pre-estiraments. Els estirament després de realitzar un esforç físic important ja són una altra història.

No sóc un entès sobre el tema, ni molt menys, però crec que és important ser crític i no creure tot allò que t'han estat vomitant tota la vida (desde la tele fins als teus pares) i en aquest cas, l'explicació em convenç.

Suposo que com en tot també hi haurà detractors sobre aquest punt de vista. Jo preferixo creure que els estiraments no són necessàris. Així m'estalvio 5 minuts que puc apofitar per dormir.

Marató de la Vall del Congost

Primera cita important de la temporada superada amb prou èxit. A priori ja sabia que no portava la preparació i els km necessàris: fa relativament poc que he canviat l'asfalt pel "monte" i en aquest periode, poques sortides de qualitat i pocs metres de desnivell acumulat (és lo que té viure al Bages...).

Així doncs, l'únic objectiu era el de presentar-me a Aiguafreda a les 7h del matí i intentar tornar a ser-hi abans de les 2h. L'única referència que tenia era la marató del Puigsacalm on vaig fer 6h30, un temps una mica enganyós ja que el terreny estava totalment impracticable. Aquesta marató pintava més dura pel perfil i per tant esperava fer un temps similar o inclús una mica superior.

La marató de la Vall del Congost és una de les més importants del calendari català, i degut al seu perfil és també una de les més dures. La principal dificultat es troba en què la segona mitja marató (a partir del km 21) el recorregut s'endureix considerablement i és en aquest tram on es produeix la selecció entre els "valents" i els que no ho són tant. Caldria mencionar especialment "La pujada al purgatori", al km 19. 450m de desnivell positiu començant amb un tallafocs amb un pendent superior al 25%. i la pujada final a la Trona amb els seus 400m de desnivell positiu.

Perfil totalment trenca-cames

Correr té moltes coses positives, però també moltes de negatives. Una d'elles, per exemple, és que et soni el despertador a les 4.45h d'un diumenge. També s'ha de reconèixer que el "cabreig" és momentani i que al final del dia te n'adones de que el "madrugón" ha valgut la pena, i molt! Esmorzar ràpid allò que es pot, i a les 5.20h l'Arnau i el Jose Manuel a la porta de casa. Recollim a l'Elena i l'Oscar a Artés i enfilem cap a Aiguafreda. Les converses al cotxe giren sempre al voltant d'un maquiavèlic complot que pateix cada corredor i que fa que tothom arribi a les competicions en les pitjors condicions possibles: lesions, referdats, falta d'entrenament i un seguit d'arguments per reforçar i poder-se avançar a un possible fracàs.

Arribem a Aiguafreda sobre les 6.15h amb temps de sobres per recollir el dorsal, escalfar mínimament i dirigir-nos cap a l'arc de sortida. Control de xips i ja està tot apunt. Passen 5 minuts insuportables per culpa de l'speaker (moooolt dolent) i ens informen de que la sortida es retrassarà degut a un accident, per tal de permetre l'arribada dels corredors que s'havien vist afectats. Bona elecció per part de la organització. La resta, seguim patint els diferents intents de motivació per part de l'speaker, cap d'ells sense efecte. Les 7.15h i tot està a punt. Últim intent de l'speaker que acaba d'enfonsar la seva pèssima actuació, compte enrere i sortida!

Primers 500m urbans, amb diferents pujadades. Com sempre, surto massa ràpid i "pateixo" els 5-10 primers minuts de cursa. Al principi sembla que cada segon i que cada posició que guanyes sigui importantíssima però a mesura que passen els km et vas adonant de que això serà molt llarg i que només estas competint contra tu mateix. No et vindrà de 5 minuts al final. Aquest inici ràpid però, em va força bé ja que de seguida agafem el primer corriol  i així evito taps importants. Deixem el corriol i entrem en un llarg tram de pista. En aquest tipus de curses no acostumo a rodar bé en pista i s'em fan molt pesats. Sincerament, prefereixo pujar per un corriol ben empinat. Tot i axiò, tenint en compte que venim de l'asfalt, aquest tram em serveix per guanyar unes quantes posicions. Corriol de baixada, molt ràpid i força perillós, que ja deixa entreveure el que ens trobarem en els futurs descensos.

Ens trobem al km 6 i comencem la primera ascensió. Aquí encara vaig amb l'Arnau però mica en mica em va deixant i finalment decideix tirar. Aquesta primera pujada combina trams de corriol pur i dur, pel mig del bosc, on és impossible córrer (pels mortals), i altres trams amb no tanta pendent que et permeten córrer però que prefereixo fer caminant ja que no hem concec el recorregut i no sé què hem trobaré en els pròxims metres....

Coronem el Collet del Mas i encarem la primera baixada. Aquesta comença suau i per una pista.

Baixant del Collet del Mas

 Aquí m'enganxo amb un corredor que baixa força ràpid i fem uns 2km possiblement per sota de 4min/km, adelantant vàries posicions. Entrem en un corriol i veig que tampoc se li donen malament els trams tècnics així que segueixo xupant roda i a la vegada em serveix per desconectar, seguir les seves passes i no preocupar-me excessivament per les patinades. Seguim avançant corredors, entre ells la primera dona, que baixa molt malament però com veuré més endavant, puja molt i molt ràpid.
Després de més de 15 minuts corrent amb el mateix corredor i comprobar que tenim un nivell similar, automàticament s'estableix un vincle que en el cas del meu acompanyant va ser nefast: no sé ben bé perquè, després d'una bona estona baixant a un ritme molt ràpid, em diu que "vigilem, que ens obrirem el cap". Quan no habia acabat de dir la última paraula patina sobre una llosa de pedra, cop de cul a terra i el que és pitjor: es carrega el seu Garmin!! M'aturo, m'interesso pel seu estat (vaja, com al futbol...) i em diu que està bé, que segueixi. Després de comprobar que tenia el crani sencer decideixo seguir avall. A partir d'ara segueixo sol, per tant, baixo amb molta més tensió i concentració per evitar una possible relliscada però no és suficient i suceeix lo de sempre. En qualsevol cursa tinc que contar que en algun moment em fotré algun turmell enlaire i, of cursa popular, torçada de campionat, que en un turmell normal podria significar 2 mesos "en el dique seco" però que al meu turmell li fa pessigolles. 5 minuts de dolor i d'incertesa però aconsegueixo seguir com si res. El corriol es fa etern. Són uns 5km on només es fa que perdre alçada i ja cap al final començo a notar-me els quàdriceps.

S'acaba el corriol, pista, i avituallament. Per pura casualitat, la meva arribada coincideix amb la de l'equip de suport (Anna, Ari, Queralt i els pares de l'Arnau) que s'han perdut el pas de l'Arnau...un parell de minuts xerrant, hidratar-se, menjar una mica i seguim!

Amb l'euforia surto tot encigalat i quan portava 50m em trobo davant d'una de les pujades més mal parides que he fet mai en una cursa: un tallafocs de no més de 1,5km, amb un desnivell positiu d'uns 200m, amb molta pedra solta i, el pitjor de tot, desde el principi es veia el final i sabies on habies d'anar a espategar. Molt dur. Mica en mica, s'avança molt lent, però vaig pujant. A mitja pujada em trobo un corredor assentat en una pedra "agafant aire" perquè us feu una idea de com era...recordava molt a les típiques pujades de km vertical. No sé ben bé com però em planto a dalt i per sort planeja una mica. Torno a córrer, aquest cop en pujada (cosa que abans no habia fet per precaució...WTF?) i arribem al següent control on em trobo el bonic cartell de km 21,5: bé, ja estem a la meitat, a partir d'aquí comencem a restar. Aquest cartell però, també duia escrit algo així com...El Purgatori.

Merda! Ja ni hi pensava! La puta pujada de què tothom parlava. Doncs res, cap al purgatori. Irònicament, aquest tram comença amb un tobogan amb tendència a baixar, moment en què aprofito per apretar per compensar el temps que perdré pujant...acaba la baixada i comencem a pujar. I si, la pujada és duríssima: 365m de desnivell positiu en menys de 2km que acaben al cim del Tagamanent (en comparació amb els ports del Tour, seria un Hors categorie...).

Principi del purgatori

 En condicions normals, les pujades no em suposen un sobreesforç molt gran però en aquest cas, vaig patir més del compte. Parlant clar, vaig enganxar una bona "pàjara". De seguida vaig notar que pujava més lent del normal, em costava molt i tenia els bessons com pedres. Em prenc el primer gel i no noto gaire res. M'avancen corredors i psicològicament m'afecta. Per sort n'atrapo a dos que encara van pitjor que jo. No els hi desitjo cap mal però en aquests moments va de conya trobar-te cadavers pel camí. Sortim del bosc i entrem en una zona de prats on s'observa que el paisatge ara és d'alta muntanya (estem a uns 1000m.) Arribo a l'avituallament, amb molta bòira i vent, i agafo una mica de fred. Un organitzador m'informa: "encara no sou a dalt, falta un repetxó per arribar al Tagamanent" Merci company! Dons res, encara queden uns 50m de pujada, molt verticals i fan moltissima gràcia.

El Purgatori

Avituallament del Tagamanent

Per fi a dalt. Ara a intentar recuperar a la baixada. Al principi em deixo anar i baixo molt ràpid, avançant diferents posicions. La baixada però, és llarguissima (7km) i començo a patir dels quàdriceps. Afluixo el ritme amb la intenció de reservar alguna cosa (si és que encara queda res...) per la pujada final a la trona.

Acabem la baixada, travessem la carretera per un túnel completament fosc i em trobo altra vegada amb l'equip de suport!! Km 28, m'animen, em diuen que vaig molt bé i m'informen de que l'Arnau fa uns 15 minuts que ha passat, que l'Oscar i l'Elena han plegat a la mitja (venien de fer un UT la setmana anterior...) i que de moment no han vist el Jose Manuel.

Continuem per encarar la última pujada amb força. Aquest últim tram comença amb 1km per asfalt, travessant el petit poble de Tagamanent. Acaba l'asfalt i travessem un riu on prescindim completament de la corda que ha instal·lat la organització (sóc així de xulo...) i passem el riu completament pel mig, refrescant-nos fins més amunt dels genolls.

El pas del riu

L'ultima pujada comença suau i força tècnica. Aprofito per córrer. Aquí m'ajunto amb un parell de corredors amb els quals aniré pràcticament fins el final. En aquests moments és molt d'agraïr trobar algú amb qui compartir les penes. Mica en mica la pujada s'endureix i deixem de córrer. Mans als genolls i amunt. Tothom m'habia comentat que es tractava d'una pujada dura, que s'habia de reservar...dons a mi per sort, em va passar molt ràpid i sense patiment excessiu. Ens plantem a dalt altra vegada i aquí el camí planeja just a tocar d'unes cingleres amb unes vistes espectaculars. Soc conscient de que ja tot vé de cara, plà i baixada, quden 4km i començo a córrer. Avanço posicions i tot i les quasi 6 hores de cursa em trobo fort per apretar.

D'aquí al final ja tot és "per collons". Patir el mal a les cames, serrar les dents i avall. Entrem al poble altra vegada, per sort pocs metres d'asfalt, recta final, veig l'arc d'arribada i ja ensumo la cervesa... Just abans d'entrar em trobo amb l'equip de suport, aquest cop amb més membres ja que s'hi han afegit l'Unai i el Victor. També hi ha l'Arnau que ha acabat amb un temps excel·lent.

Aspecte que presentava la línia d'arribada

Meta, i abans de poder recuperar-me de l'sprint final i mirar el crono em trobo amb una doctora que ja m'està demanant si necessito alguna cosa. Quina organització tu!

Al final 6h 18m, força content pel temps. Es tracta de la primera cursa de la temporada i no sabia ben bé en quin nivell em trobava però tenint en compte els pocs km d'entrenament ho considero un bon resultat. Posició 89 de 400. Per la seva banda, l'Arnau va fer una cursa excel·lent: 5h52 i posició 45. Felicitats company! El Jose Manuel també va tenir una actuació molt i molt bona. Quan comences amb seriosos dubtes sobre si podràs acabar (després de diferents problemes físics durant la setmana) creuar la línia de meta ja és una victòria. 7h14m i la certesa de que el seu lloc es troba més endavant.

En acabar, dutxa (amb Aiguafreda, obviament...) on després de treure el fang em vaig trobar les cames i per acabar d'arrodonir-ho, dinar espectacular en un self-service casolà al mateix poble, sàviament escollit per "the original"...i és que l'experiència és un grau...

Com a anècdota, aquesta trista imatge que van poder enregistrar els membres de la organització. És molt penós que a dia d'avui encara passin coses com aquestes. Per sort el corredors va ser durament sancionat