Com deixa entreveure el títol d'aquesta entrada, la última cursa que vaig disputar es va cobrar un nou abandonament, el meu segon abandonament, per ser més exactes. Sense que volguem donar excessiva importància a la nostra carrera pseudo-professional, un abandonament sempre serà recordat com "aquell dia" en el que vem veure enfonsat el nostre "ego", marcat en vermell en el nostre historial de curses. No m'agraden gens els tòpics però en aquest cas, tinc que fer de Pitxi Alonso i utilitzar l'equivalent runner de: "els gols són la salsa del futbol", que no és cap altre que: "és en les derrotes on realment se n'aprèn". Així doncs, en deixaré constància en aquest blog ja que estic segur de que en més d'una ocasió m'anirà bé tibar d'hemeroteca.
El meu primer abandonament es va produïr encara no fa un any en la Cavalls del Vent. No cal explicar quines van ser les condicions en les que es van disputar la prova que malauradament tothom recordarà per molt de temps. Es va sobrepassar el límit de la "èpica" per apropar-nos molt perillosament a limits que mai s'haurien de superar i menys en proves esportives i de caràcter popular. Aquell dia vaig abandonar al km.45 d'una prova de 84km, amb un temps molt bo (8h). El problema era simplement que tenia les cames entumides, tenia dificultats per parlar i ben just em vaig poguer descordar l'impermable. Més que una sàvia decisió va ser una decisió obligatòria. En aquest cas, la única conclusió que en trec és que amb un impermeable de 300€ i roba per canviar-me el resultat hauria pogut ser diferent.
El debat obert arran d'aquesta cursa va ser molt extens i va donar lloc a una gran quantitat d'opinions que encara a dia d'avui porten cua. Sota el meu punt de vista, resumint molt ràpid, crec que part de la responsabilitat és de la direcció de la cursa però el corredor ha de saber on es fica, té que conèixer la muntanya i ha de saber quan pot continuar o quan té que abandonar. És cert que en els llocs conflictius (els punts de més alçada i dificultat per evacuar) no hauria anat malament algun avituallament/hospital de campanya més i que la informació sobre la previsió meteorològica que vem rebre els corredors va ser més aviat poca i incorrecta, però la meteorologia també forma part d'aquest tipus de curses i com he dit, crec que el propi corredor és el responsable del tipus de material que porta, de la seva preparació i de les seves habilitats corrent per la muntanya.
Pel que fa al meu segon abandonament, aquest ja es deixava entreveure el dia abans de la cursa. Les circumstàncies tant físiques com mentals no eren les més indicades. Els ànims estaven pels terres per raons que no venen al cas, i després d'una nit en la que em vaig despertar a les 4.30h per no tornar a dormir a les 8h em plantava a la línia de sortida. Crec que no tinc que analitzar res de la cursa: amb les sensacions prèvies ja n'hi ha prou per preveure que la cursa no serà un camí de roses i més quan es tracta d'una marató de muntanya.
Com sempre però, les ganes em poden, el seny està de cap de setmana i per mala sort meva res m'impedeix plantar-me a Aguilar de Segarra a les 7.15h del matí. A les 8h sortida i primer pressagi de que aquell dia les coses no serien per res normals: em trobo al capdavant de la cursa. Porto un ritme relativament lent i tot i això ningú m'avança. No sé si és que els altres corredors es volen solidaritzar amb les meves sensacions nefastes però em situo primer i sembla que ningú té intenció de disputar-me el lloc. Molt extrany. Comencem el primer corriol i em vaig alternant amb 2 corredors més. Anem molt xino-xano, comentant la jugada però tot i això comencem a fer les primeres diferències amb els que ens persegueixen. Óbviament, fins al moment encara no he tingut ocasió de menjar-me l'olla i les sensacions són "bones".
 |
| Pobre nano...no sap la que li vindrà a sobre! |
Al km 5 comença una pujada molt llarga i per pista, perfecte per destrossar-me moralment. S'em fa eterna i ja em començo a despenjar. Un cop a dalt, després de més de 400m de desnivell positiu començo a trotar i intento córrer ràpid però les sensacions no són gens bones. 4km de baixada i la cosa no millora. Les cames no responen, anímicament cada cop pitjor i a cada km que passa es van sumant diferents problemes físics. El meu pròxim "míni-objectiu" és arribar a Rajadell, l'avituallament del km18, menjar bé i provar si la cosa millora.
No va ser així. Els problemes segueixen i ara s'hi suma la calor. El sol cada vegada pica més, m'acabo els quasi 3l. d'aigua que duc a sobre i ja em començo a plantejar la possibilitat d'abandonar. Rampes, mareig i tot aquell quadre mèdic que fa acte de presència quan el cos diu que no té ganes de córrer. Arribo a l'avituallament del km.28 i informo a l'organització de que plego.
Simplement, aquest dia no m'hauria d'haber plantat a la línia de sortida. No hi ha més història. No cal buscar falta d'entrenament ni històries d'aquestes perquè crec que poc hi va influïr. Simplement les ganes de córrer van tapar la boca al seny, com ens passa moltes vegades.
Abans de que es refredi la cosa però, intentarem treure el mal sabor de boca i aquest diumenge tocarà patir a la 1era mitja marató de muntanya de Mura: dorsals amb rotulador, cronometratge més que dubtós i patrocinadors de fabricants d'embotits que fan d'aquestes senzilles curses petites perles del calendari que cal aprofitar.
